9. En línia!

Hola a tots! Aquesta sí que és la darrera entrada! Ja se sent olor d’estiu, oi?

Avui us parlaré d’Internet i de l’aprenentatge en línia.

En primer lloc voldria introduir el concepte d’EPA (Entorn Personal d’Aprenentatge). Al llarg de la meva vida com a aprenent, aquest concepte ha canviat enormement. Les TIC, i especialment Internet, tenen molt a veure amb aquest canvi, ja que han multiplicat els recursos que puc usar per aprendre. No he deixat de consultar diaris i diccionaris, per exemple, però ara ho faig en línia. A més, també miro sèries i pel·lícules en VO, llegeixo blocs, envio correus electrònics, escolto música amb l’Spotify, tinc Facebook i Twitter, miro vídeos al Youtube o al TED… A més a més, considero que tinc dos EPA, un de personal i un d’acadèmic, i aviat n’hauré d’incloure un de tercer, de caire més professional. De moment només conec la red LinkedIn, però espero poder fer créixer el meu EPA en aquest domini.

Un exemple d’una conversa amb un amic escocès.

Un exemple d’una conversa amb un amic francès.

 

Crec que podria afirmar que no va ser fins que no vaig anar a la universitat que les noves tecnologies no van entrar en picat en el meu aprenentatge. De fet, és en aquest període que he començat a utilitzar un EVA (Entorns Virtuals d’Aprenentatge) com el Moodle. Personalment n’estic contenta ja que et permet estar molt al dia amb les classes i tenir a l’abast tot el material. Tot i així, penso que se n’hauria de millorar l’ús i explotar-lo molt més. Té molt més suc del que se’n treu, no creieu?

Considero que tots aquests recursos que he esmentat m’ajuden molt a consolidar els coneixements que tinc sobre les llengües. Tot i així, no m’he llançat mai a l’aprenentatge en línea d’una llengua que fos completament nova per mi. Crec que em costaria molt, ja que a l’hora d’aprendre una llengua de nou prefereixo tenir un professor que em marqui unes pautes clares i que em guiï, sobretot al principi.

Què en penseu vosaltres?

Espero que us hagi agradat el meu bloc i l’hagueu trobat interessant. Ànims amb els últims dies i bon estiu a tothom!

8.2. Sistemes d’avaluació

Continuo aquí l’entrada anterior. Perdoneu per tot aquest rotllo, sé que és bastant teòric, però trobava interessant compartir-ho amb vosaltres!

Els sistemes d’avaluació han estat molt variats, però els exàmens s’enduen, sense cap mena de dubte, la primera posició. Podria dir que, per sort, no han predominat els tests d’elecció múltiple, que tot i que són molt fiables, no m’agraden gaire i els trobo molt enrevessats. També considero que he posat en pràctica la cooperació entre iguals, sobretot a la universitat, on he fet molts treballs en grup. A més, també he pogut experimentar els comentaris magistrals i un exemple n’és la classe de francès de Redacció i Traducció que fem aquest any: després que la professora corregeixi un examen o treball ens comenta com ha anat i posa especial èmfasi als errors que han afectat a la majoria de la classe.

Un exemple d’un dels comentaris magistrals de la classe de francès.

Per últim, (ànims que ja acabo!) només volia compartir amb vosaltres els exàmens més durs que he fet mai: la Selectivitat i els de Cambridge. En aquests casos, no crec que fos tant pel format, sinó pel molt que m’hi jugava (en un cas l’entrada a la universitat i en l’altre bastants diners). Quins van ser els més durs per vosaltres?

També voldria proposar-vos una petita reflexió. Creieu que heu estat corregits justament? En el meu cas, crec que podria dir que sí. Òbviament, hi ha hagut exàmens que potser he considerat mal corregits, però no crec que hagi estat la tendència general. Tot i així, estic convençuda  que és molt difícil fer avaluacions completament vàlides i justes i que, per tant, és molt important que els professors utilitzin pautes i criteris molt clars. Què en penseu vosaltres?

8.1. Avaluació i proves

Hola de nou!

Com tota història, aquest bloc també té un final i, com no pot ser d’altra manera, l’acabaré parlant de l’avaluació. De fet, aquesta etapa sempre ha marcat el final dels meus períodes escolars: el final d’un trimestre, d’un any, d’una etapa…

Quan parles d’avaluació, la primera paraula que et ve al cap és “examen”. Tot i així, cal tenir molt clar que avaluar no inclou només aquest tipus de proves.

Hi ha moltes maneres diferents d’avaluar i crec que podria dir que he fet almenys un petit tastet de totes.

Tot i així, he de reconèixer que la meva avaluació ha sigut bàsicament sumativa, ja que he tingut principalment avaluacions finals i quantitatives (puntuades de l’1 al 10) que seguien la norma. A més, normalment era el professor qui preparava i corregia els exàmens. Ara bé, el fet que molts professors seguissin la campana de Gauss per avaluar, també implica un tipus de correcció normativa. També m’agradaria comentar l’ipsativa, que la vaig viure especialment a l’escola. Aquest tipus d’avaluació es basa en els coneixements de cada alumne en concret i, per tant, s’avalua depenent del progrés i les millores que faci. En aquest context s’emmarquen les noves beques Erasmus+. Us ho explico una mica. Ara, abans d’anar d’Erasmus, has de fer un examen per saber el nivell que tens de la llengua en concret i, al tornar, n’has de fer un altre per veure si has millorat o no. Per últim, també m’agradaria comentar la formativa, ja que considero que tant els treballs en grup com qualsevol comentari tant dels professors com dels companys poden ser constructius i que, per tant, ja serien avaluacions que generen aprenentatge.

Pel que fa al tipus de proves, n’he fet de diagnòstiques per discriminar el meu nivell i saber què havia de millorar: un exemple en són les proves PAL de català i castellà que vam fer abans de començar la universitat. També n’he fet d’adscripció quan he anat a acadèmies o cursos d’idiomes. En aquestes proves es distribueix l’aprenent per nivells i cursos.

A part d’aquestes proves, considero que també n’he tingut tant d’aprenentatge, per comprovar si havia après els ítems treballats en un període curt de temps, com d’assoliment, que eren a final de curs. A més, com que m’he examinat d’alguns exàmens de Cambridge que seguin el MECR, considero que també n’he viscut de competència.

7.2. Quins recursos he utilitzat a les meves classes de llengua?

Pel que fa a les llengües estrangeres, considero que he utilitzat una varietat molt més important de recursos. De fet, en tinc tants en ment que us explicaré els que m’han marcat més.

Per practicar la comprensió oral, com ja vaig comentar en una altra entrada, a anglès miràvem sovint els dibuixos del Muzzy. Després de cada capítol havíem de completar fitxes amb preguntes tant obertes com tancades (d’elecció múltiple, veritat o fals, comentaris…). M’agradaven molt aquests tipus d’activitats i considero que vaig aprendre força coses mirant-los. A part de desenvolupar l’oïda, és amb aquests vídeos que vaig aprendre les vocals, alguns adjectius com far o clever, les parts del cos i el nom d’algunes fruites com grapes o peaches, entre d’altres. Quan vaig ser més gran, vam canviar els vídeos d’en Muzzy per Friends.

 

No podem oblidar els famosos listenings. Segur que tothom en té diverses experiències. Trobo que són molt interessants, especialment si es basen en situacions i contextos reals. A més, crec que en tots hi hauria d’haver un mínim de soroll ambiental (per molt que ens molesti i ho trobem més complicat… c’est la vie!) i s’hi haurien de plasmar els diferents dialectes de la llengua. En el meu cas, la gran majoria eren àudios i m’hagués agradat haver-ne tingut més en forma de vídeos, ja que et posen més en situació i pots percebre la informació no verbal, que també és molt important.

També havíem treballat molt amb cançons. Personalment, penso que és molt útil, ja que d’algunes me’n recordo fins i tot ara! És cert que potser em van servir més per aprendre vocabulari, però en tot cas van funcionar de meravella.

 

 

Pel que fa a l’expressió oral, fèiem jocs de rol (imposats), escenificacions, debats, diàlegs dirigits, treballs per parelles amb buits d’informació… Tot i així, no només conversàvem, sinó que també parlàvem: descrivíem fotos, fèiem petites exposicions orals davant de tota la classe, ens gravàvem en vídeo (malauradament en vídeo VHS i la majoria s’han perdut)…

La comprensió lectora la vaig treballar a partir de petits textos (readings) que estaven inclosos al llibre. A més, també teníem uns llibres que formaven part de la lectura obligatòria del curs. Després de llegir havíem de contestar unes preguntes (normalment tancades). No ho recordo especialment interessant ni innovador, sinó més aviat mecànic i una mica avorrit.

Per últim, l’expressió escrita sempre ha estat, per mi, una de les pràctiques més pesades. Potser és perquè els meus professors no eren gaire innovadors i és limitaven a fer-nos fer els típics writings. En tot cas, no han utilitzat recursos per ajudar-nos a escriure i a millorar la nostra escriptura i crec que m’hagués fet falta i ho hagués agraït.

I vosaltres? Com ha estat la vostra experiència?

7.1. Quins recursos he utilitzat a les meves classes de llengua?

Pel que fa als recursos que he utilitzat per aprendre llengües, són molt diferents si parlem de llengües primeres o d’estrangeres. És per això que els comentaré per separat, en dues entrades diferents.

En aprendre català i castellà, tinc la sensació que els recursos que utilitzàvem a classe eren molt més limitats. És cert que en català, per exemple, practicàvem indirectament la comprensió oral, ja que gràcies al programa d’immersió lingüística totes les classes s’impartien en aquesta llengua. En castellà, en canvi, no vaig tenir tant input oral i, de fet, recordo algun professor de Llengua castellana que m’havia fet les classes en català. Així doncs, no puc parlar pròpiament de recursos per millorar la comprensió oral. L’expressió oral també va ser ben pobra i, si bé és cert que vam fer algunes escenificacions i jocs de rol, no recordo que hi predominessin.

Pel que fa a la comprensió escrita, sí que les vam treballar molt més. Recordo haver llegit molt (normalment contes, novel·les o historietes curtes), tant a casa com a l’escola. Normalment eren lectures obligatòries. Recordo especialment el curs de sisè de primària: cadascú havia de portar el seu llibre preferit a l’escola i ens els anàvem passant. Teníem quinze dies per llegir-nos-els. A vegades era molt pesat llegir els llibres que manava el professor i els trobava molt avorrits. D’aquesta manera, en canvi, llegíem llibres que més o menys ens agradaven a tots. Després de llegir-los els havíem de puntuar i fer diferents activitats: resums, fitxes de lectura amb comentaris oberts, exercicis de resposta única… A més d’això, cada any fèiem Plans de Lectura que consistien a treballar un llibre durant uns mesos: el llegíem tant a classe (en general en veu alta) com a casa, en fèiem resums, contestàvem exercicis (tant oberts com tancats)…

El llibre que em va agradar més a sisé. És increïble els bons records que en tinc!

Alguns exemples dels Plans de Lectura que més recordo.

 

Pel que fa a l’expressió escrita, ens feien fer bastantes redaccions, però no vam fer gaires exercicis d’escriptura creativa o cooperativa, per exemple. Recordo especialment exercicis per ensenyar-nos a utilitzar el diccionari: la professora ens donava una paraula i guanyava qui la trobava més ràpid. És cert que ara tot funciona pràcticament en línea, però en tinc un bon record i penso que em van ser útils.

En conclusió, doncs, no crec que hagi utilitzat molts recursos a l’hora d’aprendre de manera formal el català i el castellà. Segurament això està lligat al fet que en aquestes classes hi predominés la gramàtica.

Què en penseu vosaltres? Quins recursos vau utilitzar per aprendre les vostres llengües primeres?

6. El programa de les meves classes

Hola a tots!

Aquesta setmana vull presentar-vos el currículum de les meves classes, és a dir, l’estructuració del curs escolar, i ho faré a partir d’exemples concrets dels meus llibres de text.

 

Tal com veieu en aquestes imatges, l’ús i la comunicació són presents a totes les unitats, però la part més important és el treball sistemàtic, que inclou el lèxic, la fonètica i ortografia i la gramàtica. A més, s’organitzen seguint estructures sintàctiques, ja que les més simples apareixen abans que les més complexes. Val a dir, però, que si ens fixem en els continguts de l’apartat d’ús i comunicació de l’Aprendre a escriure, ens adonem que inclou activitats com dictats preparats o escriptura de noms propis. No considero que tinguin funcions realment comunicatives.

D’altra banda, afortunadament, l’Aprendre a llegir, sí que inclou més parts relacionades amb l’ús i la comunicació, com les lectures, la llengua parlada i la llengua escrita, i no tantes de treball sistemàtic, que inclou el lèxic i la fonètica i ortografia. Així doncs, en aquest àmbit trobem més activitats comunicatives, com la narració d’una anècdota o la invenció d’un poema.

 

Quan ja vaig ser una mica més gran, els currículums dels meus llibres de text de català i castellà es dividien generalment en lectures, expressió oral, lèxic, gramàtica, ortografia, expressió escrita i tècniques.

 

Pel que fa a les llengües estrangeres, veiem que el currículum (o syllabus, en anglès) inclou molts elements gramaticals, també organitzats segons la seva dificultat. Tot i així, recordo fer moltes activitats a part de les del llibre de text, com vídeos, petites representacions teatrals, cançons, etc. que tenien unes funcions comunicatives més òbvies.

 

 

Personalment crec que, tot i que els llibres inclouen activitats amb funcions comunicatives i, de fet, hi dediquen àmbits sencers, els meus professors no hi posaven tant d’èmfasi com a la gramàtica o a l’ortografia. A més, tal com he dit abans, algunes de les activitats etiquetades com a “comunicatives”, no crec que se’n pugin considerar plenament.

5. L’organització de les meves classes

Hola a tots!

Avui m’agradaria parlar-vos de com han estat organitzades les meves classes. A grans trets diria que han seguit una programació per objectius, és a dir, els professors han utilitzats Plans Docents que integraven una sèrie de tasques per arribar a aconseguir uns objectius determinats.

És cert que no ha estat fins ara, fins que no hi he reflexionat, que no m’he adonat d’aquesta metodologia. Així doncs, mentre estava a classe, no tenia ni idea que estava sent subjecte d’un ensenyament basat en la programació per objectius i, de fet, ni tan sols coneixia la seva base teòrica.

Ara sé que aquesta programació està molt relacionada amb la taxonomia de Benjamin Bloom, un psicòleg que va classificar els objectius d’aprenentatge i va elaborar taxonomies per a l’ensenyament. Us mostro una imatge de l’escala d’aprenentatge que ell proposa. Crec que la gran majoria hem tingut un ensenyament que seguia l’ordre d’aquesta escala.

També m’agradaria preguntar-vos com vàreu viure les pràctiques d’anàlisi gramatical (si és que en vàreu tenir). En el meu cas van ser bàsicament deductives, ja que primer ens explicaven les regles, després ens donaven exemples concrets, a continuació ens feien practicar i, per últim, ens avaluaven. Així doncs, molt poques vegades vaig haver de buscar i construir la norma a partir d’un text, per exemple.

Unes imatges del meu llibre de català. Com veieu, l’explicació de la regla gramatical és a baix de tot, però els professors és el que ens feien llegir primer.

 

Una altra manera de treballar la llengua és a partir de l’escalfament, present en la progressió de classes. Sé que sembla un terme esportiu, però és que en realitat no se n’allunya tant. No podem pas començar a jugar si estem freds, oi? Deixeu-me que us expliqui una experiència pròpia. Recordo especialment una classes d’anglès en què vam mirar un vídeo on sortien un rei i els seus súbdits. El rei no parava de donar ordres. Després del vídeo, la professora ens va preguntar què estava fent aquest rei i quina construcció gramatical crèiem que utilitzava. A continuació, ens va fer una petita explicació i ens va donar uns quants exemples més de l’imperatiu. Tinc un bon record d’aquesta pràctica, però no la puc avaluar objectivament, ja que no l’he viscuda suficients vegades com per poder opinar.

Una altra etapa de la progressió de classes són les pràctiques mecàniques. Aquestes sí que les he patit tot sovint i les trobo bastant repetitives i pesades. Pel que fa a les pràctiques controlades,són una mica més interessants, però tampoc són les meves preferides. Us n’adjunto un exemple.

Alguns exemples en anglès.

 

Actualment està molt de moda el treball per projectes o tasques. Personalment, no ha estat fins a la Universitat que m’he endinsat en aquest món, però penso que m’ha permès aprendre moltes coses i el considero força útil. Alguns exemples que segurament tots compartiu són els famosos estudis de casos i ABP que tractaven temes lingüístics emmarcats en contextos educatius, empresarials, tecnològics, socials, etc. Tot i així, en aquestes assignatures no estudiàvem les llengües en elles mateixes, i m’agradaria molt poder experimentar aquesta metodologia en l’ensenyament de llengües.

També està molt de moda el treball en grup. Fa uns anys, quan anava a l’escola i a l’institut, tant les classes com les notes eren més individualistes. Ara bé, un cop vaig anar a la universitat, vaig descobrir unes classes molt més cooperatives que contemplaven una immensitat de treballs en grup o per parella. Penso que en part és positiu, ja que et permet aprendre dels teus companys i, en certa mesura, et prepara pel món professional. Tot i així, tot té els seus pros i contres, i quan et toca treballar amb persones que no t’hi entens esdevé una tasca molt difícil.

Per últim, voldria compartir amb vosaltres la imatge que tinc de mi mateixa durant tots aquests anys d’aprenentatge de llengües. Malauradament, em veig en una classe tancada, escoltant al professor i prenent apunts. Penso que les classes en general i, especialment les de llengua, haurien de ser molt més dinàmiques i l’alumne hauria de tenir un paper actiu, no pas passiu. No podem pretendre que un estudiant aprengui una llengua per art de màgia. Ha de practicar i també s’ha d’equivocar, i el docent ha d’estar allà per guiar-lo i ajudar-lo, no per donar-li muntanyes de teoria que ni tan sols pot retenir.  Espero que la tendència vagi canviant al llarg dels anys i que els futurs estudiants tinguin una visió diferent de les seves classes de llengua.

4. Les metodologies que han utilitzat en el meu aprenentatge

Pel que fa a les metodologies que he experimentat com a aprenent de llengües són, en general, tradicionals i les podria englobar bàsicament en gramàtica-traducció i, en certa mesura, nocional-funcional. Puntualment, el mètode directe o l’enfocament comunicatiu també han estat presents a les meves classes (tot i que amb un paper molt ínfim). A més, quan era més petita també vaig experimentar el Total Physical Response (TPR), sobretot per aprendre vocabulari i familiaritzar-nos amb certes expressions.

Alguns exemples d’aquestes metodologies més “revolucionaries” són les classes d’anglès on treballàvem la comprensió i l’expressió oral i escrita amb vídeos, parlant amb la professora, llegint llibres o fent petites representacions a classe, entre d’altres. També m’agradaria ensenyar-vos una cançó en anglès que em va ajudar molt a conèixer les parts del cos. Segur que a tots us sona.

D’altra banda, no he experimentat un Aprenentatge de Llengües en Comunitat, ni tampoc el Silent way, la Suggestopeadia, un enfocament lèxic o una instrucció basada en continguts (AICLE).

Pel que fa a la metodologia més tradicional basada en la gramàtica, l’he “patida” en gairebé totes les assignatures de llengua i no en tinc gaires bons records. Crec que és la més estesa i emprada, però no aporta els resultats desitjats. És per això que crec que seria més interessant utilitzar un altre tipus de metodologia o, almenys, combinar-la amb altres mètodes. Pel que fa a l’enfocament comunicatiu, en canvi, tot i que no he tingut moltes oportunitats de gaudir-lo, les poques vegades que ho he fet m’ha agradat molt. L’enfocament nocional-funcional també ha estat interessant, ja que dóna més importància a la finalitat, però sense deixar completament de banda la gramàtica i el lèxic, que per aprendre una llengua estrangera són, en certa mesura, necessaris. A més, busca la comunicació efectiva i no el superaprenentatge. Per últim, el mètode basat en el TPR m’agradava molt, ja que de petita me’l prenia més com un joc que no pas com una classe avorrida de llengua. Recordo haver après molt vocabulari utilitzant aquest sistema i en tinc molts bons records.

Així doncs, tot i que no he pogut experimentar totes les metodologies que m’agradaria, crec que, en general, cal avançar cap a un enfocament comunicatiu per aprendre a utilitzar realment la llengua. No cal donar tant de pes a la gramàtica i a la forma, perquè al cap i a la fi no ens garanteixen un ús correcte i real de la llengua. És per això que crec que el mètode gramatical aïllat és totalment inútil. Una llengua és molt més que una gramàtica i, per dominar-la, cal conèixer molts més aspectes.

Personalment, la metodologia que prefereixo per aprendre una llengua és la immersió lingüística. Aquesta metodologia es du a terme a les escoles catalanes per garantir l’aprenentatge del català, però també el vaig “gaudir” l’any passat anant d’Erasmus a Bèlgica. Tal com ja us havia explicat, aquesta experiència va permetre que millorés enormement el meu nivell de francès i estic molt contenta de l’experiència.

 Durant el meu Erasmus a Brussel·les. (No us deixeu enganyar pel cel blau, normalment plou).

 

Tot i així, no crec que hi hagi una metodologia que sigui clarament millor que una altra, dependrà de cada estudiant i de cada moment.

3. Teories psicològiques

Hola de nou!

Fa temps que no publico cap entrada al bloc, però el cert és que he anat bastant atrafegada.

Abans de res, m’agradaria compartir amb vosaltres el regal que em van fer els meus pares pel meu aniversari. Des de ben petita (i sense que jo ho sabés) van anar recollint tots els meus dibuixos i escrits i van anar creant un àlbum. Divendres me’l van donar i em va fer molta il·lusió. He pensat que us podria mostrar algunes de les seves pàgines.

Els gargots que hi ha sota els dibuixos intenten ser lletres i paraules.

Demano a la meva mare què vull per sopar amb aquesta carta.

El contingut de la carta.

Un dels primers texts que vaig escriure a casa meva: «Avui anirem a Tèrmens tot el dia. Anirem al zoo i també al xiquiparc i també amb el papa».

 

I ja centrant-me en el tema d’avui, m’agradaria parlar-vos de les teories psicològiques que he experimentat com a aprenent de llengües.

A simple vista, qualificaria el meu ensenyament de conductista, ja que, en general, es posava molt èmfasi a l’èxit i al fracàs, tot premiant els resultats positius i castigant els negatius. A més, potser és donava una mica massa d’importància a la forma i no tant al contingut.

Ara bé, més concretament, recordo una classe d’anglès a primària on predominava el cognitivisme i la professora ens ajudava a reflexionar fent-nos preguntes i sovint ens deixava temps per pensar. Malauradament, no va ser la tendència central dels meus estudis, tot i que m’hagués agradat poder practicar-la una mica més, ja que el fet de deixar-nos temps per pensar ens feia reflexionar molt i ens permetia entendre millor els conceptes.

També he tingut alguna classe d’anglès a secundària amb elements constructivistes on simplement parlàvem amb una noia nativa. Tinc la sensació que vaig aprendre molt d’aquelles classes, sobretot en qüestions comunicatives. Definitivament, m’hagués agradat molt tenir més classes on predominés aquesta teoria psicològica.

Pel que fa als llibres de text, la majoria reflecteixen la teoria del conductisme, ja que, per exemple, posen molt d’èmfasi al fet d’escriure correctament i no tant a la forma. A més, quan a Primària els professors ens corregien els exercicis, posaven cares somrients, tristes o enfadades en funció de si els havíem fet bé o no i, sovint, quan estaven malament els havíem de refer. Això volia dir quedar-nos sense pati per acabar-los o tenir més deures que els altres companys.

Molts dels exercicis que he fet en català i castellà donaven molta importància a la repetició i a la còpia.

 

Com a aprenent, considero que les teories lingüístiques i psicològiques amb les quals em sento més còmoda són les que he fet tota la vida, simplement perquè ja hi estic acostumada. Tot i així, no crec que siguin les més interessants i crec que hagués après més utilitzant-ne d’altres com la socioconstructivista o la pragmàtica, que posen més èmfasi en les necessitats lingüístiques de l’aprenent, en la contextualització, en interactuar amb una persona que tingui més coneixements i experiència sobre aquell tema, etc.

Penso que l’ensenyament de primeres llengües segueix una metodologia molt tradicional, ja que es basa molt en la gramàtica, el vocabulari i la forma. Tot i així, no podem oblidar que la part més pràctica l’aprenem fora de l’escola, interactuant realment amb la societat. Potser és per això que a l’escola es fa més èmfasi en aquests temes. Pel que fa a l’ensenyament de llengües estrangeres, tot i que també pot ser tradicional, cada vegada intenta evolucionar i esdevenir més modern perquè la gent s’interessi per l’aprenentatge d’aquestes llengües.

Què en penseu vosaltres?

2.2. «Rebuscando» en el baúl de los recuerdos…

En anglès, he après moltes coses gràcies a cançons (algunes de les quals encara recordo!), vídeos, dibuixos animats (oh, el gran Muzzy, quins records!), teatres, jocs… Un fet que recordo especialment és que a Cicle Mitjà i a Cicle Superior ens havíem d’aprendre un password per poder entrar a classe. Va ser amb aquestes contrasenyes que vaig aprendre, per exemple, l’expressió It’s raining cats and dogs. Més endavant, especialment a partir de l’ESO, les classes van esdevenir molt menys dinàmiques i posàvem molt d’èmfasi en la gramàtica. Tot i així, és cert que una hora a la setmana fèiem una classe que anomenàvem corners (racons) i practicàvem l’expressió i la comprensió, tant orals com escrites. A més, a 4t d’ESO vam tenir una noia nativa amb la qual fèiem algunes classes de conversa.

http://www.youtube.com/watch?v=6WYxLDC5g0E –> Un dels capítols d’en Muzzy

El primer contacte amb l’anglès

 

    

Diverses activitats en anglès al  llarg de la primària

 

El francès, el vaig començar a estudiar fa dos anys a la universitat i a una acadèmia. A diferència de les altres tres llengües, l’aprenentatge d’aquest idioma va ser, al principi, molt més gramatical. Així doncs, no va ser fins que vaig tenir la gramàtica bàsica consolidada que vaig començar a posar en pràctica els meus coneixements en forma de redaccions, converses… A més, el fet d’anar d’Erasmus va ser decisiu en el meu aprenentatge i va permetre que millorés enormement. Actualment, doncs, l’aprenentatge no és tant gramatical, sinó que és bastant pràctic i aprenc molt a partir de traduccions, textos, audicions…